Hay canciones que son un color, canciones que hablan de tu edad, canciones que marcan la hora y canciones que dicen qué día de la semana es. Esta canción es viernes. Es Friday, I’m in Love. Es viernes en el tejado, bajo un cielo azul mongol con las nubes corriendo como novias a la fuga. En el séptimo cielo. El redoble de timbales, el riff escaleras abajo, la explosión Just Like Heaven, de los Cure. Robert Smith siempre decía que sus canciones más románticas y luminosas eran irónicas. Pero aquí lo que es irónico es amar a quien te odia y odiar a quien te ama. No se entiende, claro. Los Sidonie cantan a todo esto clar i català, pese a que el protagonista del tema está hecho un lío.
Pero es que las canciones pop de tres minutos se estampan contra las sensaciones que no sabemos explicar. Esto es una canción perfecta para amar y para odiar, para escuchar cuando estás muy triste o cuando te sientes eufórico: los momentos que vivimos con más intensidad los estribillos. Habla de esta cosa extraña que pasa con algunas relaciones y con algunos bares: cuanto más quieres irte, menos lo puedes hacer. Y te quedas. Y otra. Y vuelven la guitarra y los teclados eufóricos, el corazón acelerado: bombo y latido. Un tema cohete de una relación que tal vez se va a pique pero ve cómo sube el deseo. Y piensas en Terenci Moix, que aparece aquí. Y en el peso de la paja, o de las pajas, si te quedases solo. Y en Smokey Robinson cantando: “I don’t like you, but I love you”. No me gusta cómo eres, tienes cosas bastante chungas, pero te quiero. Y no me puedo ir, así que volveré a poner la canción mientras lo pienso. Es viernes.
————
Sidonie fitxen amb Sonido Muchacho, i llancen el primer single del seu nou disc en català
Hi ha cançons que són un color, cançons que parlen de la teva edat, cançons que marquen l’hora i cançons que diuen quin dia de la setmana és. Aquesta cançó és divendres. És Friday, I’m in Love. És, encara més, divendres a la teulada, sota un cel blau mongol amb els núvols corrent com núvies a la fuga. Al setè cel. El retruc inicial de timbals, el riff escales avall, l’explosió Just Like Heaven, dels Cure. El Robert Smith sempre deia que les seves cançons més romàntiques i lluminoses eren iròniques. Però el que és irònic, aquí, és estimar a qui t’odia i odiar a qui t’estima. No s’entén, és clar. Els Sidonie canten a tot això clar i català, tot i que el protagonista del tema està fet un embolic.
Però és que les cançons pop de tres minuts s’estampen contra les sensacions que no sabem explicar. Això és una cançó perfecta per estimar i per odiar, per escoltar quan estàs molt trist o quan et sents eufòric: els moments quan vivim amb més intensitat les tornades. Parla d’aquesta cosa estranya que passa amb algunes relacions i amb alguns bars: com més vols marxar, menys ho pots fer. I t’hi quedes. Una altra. I torna la guitarra rierol i els teclats eufòrics, el cor accelerat: bombo i batec. Un tema coet d’una relació que potser s’estampa però mira com puja el desig. I penses en el Terenci Moix, que hi surt, aquí. I en el pes de la palla, o de les palles, si et quedessis sol. I en Smokey Robinson cantant: “I don’t like you, but I love you”. No m’agrada com ets, tens coses prou xungues, però t’estimo. I no puc marxar, així que tornaré a posar la cançó mentre hi penso. És divendres.
